El dol dels pares enfront la discapacitat d’un fill

Quan neix un fill amb una deficiència, els pares han d’assumir l’arribada d’un fill que trenca les expectatives del fill “imaginat” i “desitjat” i dona pas a un nou fill “real” amb unes característiques diferents que s’han d’assumir.

Els pares han de passar per diverses etapes de dol perquè acceptar el diagnòstic no és fàcil. Sorgeixen sentiments d’angoixa, de tristesa, de negació, de culpa… començant moltes vegades un “pelegrinatge“ dels pares per diversos especialistes, fins que finalment s’arriba a l’acceptació.

No obstant això, dins d’aquesta classe d’experiències doloroses hi ha matisos, formes diferents de viure el dol tant en l’emocional com en el cognitiu. Aquesta idea és la que va desenvolupar la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross en la seva teoria de les 5 etapes del dol.

Aquest model serveix per entendre millor la manera en què se senten les persones en fase de dol i com tendeixen a actuar, però no vol dir que totes les persones en fase de dol hagin de passar les 5 etapes, ni tampoc que es donin en un mateix ordre.

 

Les 5 etapes del dol

  1. Negació: El fet de negar la realitat, encara que sembli una opció poc realista, permet esmorteir el cop i ajornar part del dolor que ens produeix aquesta notícia.
  2. Ira: La ràbia i el ressentiment que apareixen en aquesta etapa són fruit de la frustració que produeix saber el diagnòstic i que no es pot fer res per arreglar o revertir la situació. És per això que apareix una forta sensació d’empipament que es projecta en totes les direccions, en no poder trobar-ni una solució ni algú a qui se li pugui responsabilitzar completament. Encara que una part de nosaltres sàpiga que és injust, la ràbia es dirigeix ​​contra persones que no tenen la culpa de res.
  3. Negociació: S’intenta crear una ficció que permeti controlar la situació. Es fantasieja amb la idea de revertir el procés i es busquen estratègies per fer que això sigui possible.
  4. Depressió: es deixa de fantasiejar amb realitats paral·leles i tornem al present amb una profunda sensació de buit. Apareix una forta tristesa que no es pot mitigar mitjançant excuses ni amb la imaginació. Cal aprendre a acceptar el diagnòstic i a més a més cal començar a viure en aquesta nova realitat. En aquesta etapa és normal que ens aïllem més i que ens notem més cansats, incapaços de concebre la idea que sortirem d’aquest estat de tristesa i malenconia.
  5. Acceptació: És el moment en què s’accepta el diagnòstic i quan s’aprèn a seguir vivint en aquesta nova realitat. Aquesta fase es dóna en part perquè l’empremta del dolor emocional del dol es va extingint. Segueix sense ser una etapa feliç, sinó que al principi es caracteritza més aviat per la manca de sentiments intensos i pel cansament. A poc a poc va tornant la capacitat d’experimentar alegria i plaer, i a partir d’aquesta situació les coses solen tornar a la normalitat, tot i que les etapes anteriors poden tornar a aparèixer.

Si els pares aprenen a veure el nadó amb els seus potencials i no només la seva discapacitat, aprendran a buscar solucions perquè tingui la millor vida possible, a no preocupar-se pel futur, sinó centrar-se en el present per saber quins passos cal donar perquè el petit creixi feliç.

Si es fa així, els avenços que el fill faci, encara que semblin molt petits, són molt importants per al seu desenvolupament.

Ho vols compartir?

Deixa un comentari

La teva adreça de mail no es farà pública.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada